Aquell jardí.

A mi m’agradava molt aquell jardí.

L’aigua brollava
d’en mig d’aquelles pedres
i s’esmunyia
costa avall, riallera,
acaronant les herbes.

Clavells i roses,
lilàs i margarides,
nards i mimoses,
anhelants esperaven
aquell alè de vida.

Majestuosos,
els arbres envoltaven
aquells parterres
plens de color i aromes,
com fidels sentinelles.

Les bestioles
corrien tafaneres,
enjogassades,
saltant de branca en branca
entre pruners i salzes.

Restes de lloses,
escampades pel terra,
encara esperen
les petjades nocturnes
dels tímids enamorats.

El sermó de l'alcalde

L’alcalde estava enfurismat. Aquell dia al ple de l’ajuntament, treia foc pels queixals
-Si plou us queixeu de la pluja, i si no plou ja patiu per la sequera, es pot sabé que redimonis voleu? La terra està eixuta oi? Dons millor que plogui ara que no quan la fruita estigui als arbres. Que els camins estan enfangats? Normal, què espereu, que els asfalti? A vosaltres el que us passa es que sou uns pagesos de “pacotilla”. Al tros no s’hi va mudat, se hi ha d’anar amb espardenyes o bé amb botes d’aigua. Ai, si els vostres pares aixequessin el cap!

El casament.

Estàvem assegudes en el vagó d’un vell tren de rodalies, una davant de l’altra sense dir-nos res, no ens coneixíem pas, però no sé ben bé en quin moment del trajecte, va començar a explicar-me allò del casament.
-Carmeta, vols dir que en Rossend és un bon home? Em deia la mare quan li vaig dir que ens volíem casar.
-Per mi prou que ho és, mare.
-No ho sé, filleta. Aquesta manera que té de dir-te les coses, aquesta gelosia absurda que li agafa quan parles amb algú altre. El teu pare no és pas així.
-El pare és gran –li deia jo- els nois d’ara són d’un altra manera, mare, vos no ho enteneu.
Pobra dona, i tant que ho entenia, la que no ho veia era jo. Ens varem casar, i tant que ens varem casar! Al cap de pocs dies ja me’n vaig adonar de quanta raó tenia la mare. Pel meu marit tot ho feia malament, no ho encertava mai, jo prou que m’hi esforçava, però res. Al cap d’un temps vaig haver d’aprendre a dir mentides a la mare. Que si havia caigut, que si una porta mal tancada i mira, ... excuses, tot eren excuses.
La Carmeta va fer un sospir profund i va callar, jo me la vaig quedar mirant sense gosar a dir res, volia saber més coses de la seva història però, es clar, no gosava preguntar. Al cap d’uns quans pobles es va posar la mà a la butxaca i en va treure un mocador amb puntes, se’l va quedar mirant fixament i sense aixecar el cap va repetir:
-Quanta raó tenia la mare, quanta raó!
Havia arribat la seva estació i la Carmeta se’n va anar.

La maleta de cartró.

Després dels anys que han passat, la Maria encara se’n recordava d’aquell primer dia d’escola. Érem unes quantes amigues assegudes a la terrassa d’un bar i recordant cosses de quan érem petites.
-Va Maria, explica’ns-ho -li dèiem nosaltres-.
- Un altra vegada? Però si ja ho sabeu.
-Que més dona, torna-hi dona.
I la Maria va començar el seu relat.

-Jo tenia cinc anyets i era la primera vegada que anava a l’escola, era la del poble, això vol dir que en aquella classe hi havia criatures de totes les edats. La meva mare, -ens va explicar- m’havia comprat una maleta nova, i es que abans en dèiem maletes no carteres ni motxilles, doncs com us deia, la maleta era de cartró; en una banda hi havia dibuixades unes flors vermelles de tiges llargues amb unes fulles molt petites, ara penso que una mica desproporcionades, però bé. A l’altra banda hi havia la caputxeta vermella amb el cistellet a la mà i darrera d’un arbre, s’hi podia veure al llop amagat. A la part superior, unes tanques de llautó i al mig, l’ansa. No anava poc contenta cap a l’’escola, jo! En arribar, la mestra em diu on m’he de seure i em dona una llibreta i un llapis. Jo no gosava a obrir boca, només mirava el que feia la estava asseguda al meu costat. Sento un cop a la taula de la mestra, totes callades, llapis preparat i a copiar allò que hi havia escrit a la pissarra. Pobra de mi, no sabia pas per on començar. Maria, treballa! Maria, vols treballar? Al segon crit d’atenció ja me’n vaig adonar que havia d’abaixar el cap i fer alguna cosa, així que no se m’acut res més que agafar la caixa dels Alpino, treure el color vermell i pintar-me les ungles. Maria, porta’m la llibreta! Maria, però si no has fet res! Maria, i aquestes ungles? El que em va fer aquella dona, em perseguirà tota la vida. No se li acut altra cosa que fer-me posar el dits junts cap amunt i pegar-me amb el regle. Em vaig quedar tant parada que no em va caure ni una llàgrima. Però la feina va ser per la meva mare, durant una bona temporada m’havien d’arrossegar per anar a l’escola.
Aquesta és la història de la Maria i la seva maleta de cartró.