Un vent esfereïdor

De matinada començaven arribar-me els sons ... d’allò que ja veiem a venir. Havia estat un dia molt rúfol, ple de núvols negres i amenaçadors que corrien d’una banda a l’altre esverats, com si no sabessin on anar. Aquella nit varem sopar molt de pressa i vam marxar cap al llit, com si d’aquesta manera poguéssim aturar allò que ens venia a sobre. Em van despertar unes rascades a la porta del darrera acompanyades d’uns gemecs llastimosos; era el pobre gos que amb les orelles moixes i la cua entre les potes em demanava aixopluc per una nit. Quan li vaig obrir la porta, va córre amagar-se sota el banc de fusta de la cuina. De cop i volta, aquells núvols panxuts del dia abans van decidir buidar tot allò que portaven, a sobre dels nostres caps. Quin aiguat! El soroll era ensordidor, semblava que caigués pedra i no aigua, va durar ben bé mitja hora i va parar de cop. Al cap d’una estona, petita, vaig adonar-me que a la casa, semblava que hi hagués música, desafinada, però música; el vent s’esmunyia per les escletxes xiuxiuejant i feia bategar els batents de les finestres cada vegada més fort. Jo, encuriosida, vaig enganxar el nas al vidre de la finestra i aguantant la respiració, escoltava tot aquell terrabastall que és produïa davant meu. Les branques dels arbres estaven desconsolades, embogides, anaven d’un cantó a l’altre com si demanessin ajuda; els gossos, emporugits, s’amagaven als llindars de les portes fets una bola i, amb les potes del davant és tapaven els morros. Les botges, que ves a saber d'on venien, rodolaven pels carrers totes cofoies, sabien que ningú sortiria a agafar-les per socarrimar els porcs el dia de la matança. Per acabar-ho d’adobar, només una bombeta anèmica il·luminava el carrer. De sobte, veig al gos que sortia corrents de la cuina i s’amagava darrera del sofà, pobre, es veu que va caure de la xemeneia un bocí d’estalzí negre, i ell que ja estava molt susceptible, va sortir cames ajudeu-me. De casa estant es podien sentir els crits d'angoixa d'algun animal presoner.

Una cosa menuda em fa badoquejar.

Són unes peces molt petites del meu cosidor, però també a la vegada les més divertides i, amb la seva agudesa m’ajuden moltes vegades; però no val a badar quan les tens als dits, a la més mínima distracció ja te l’han fet. Estic parlant de les agulles de cap de colors. Mira que ho són de boniques! Tenen un cos llarg, esvelt, eixerit i recte com un pal de paller, i a dalt de tot aquella boleta petita que pacientment, aguanta la premuda de tota mena de dits.

Badoquejo mirant el coixinet d’agulles de cap de colors. M’asserena l’esperit veure com tants colors poden conviure en un espai tant petit, em feien oblidar totes les punxades que m'han clavat, per les quals no se m’acut cap altre remei millor que rendir-me a la seva bellesa.

La lluna i la pruna.

Contes a la vora del foc.

Sabeu el conte de l’arbre orgullós? Diu que hi havia una vegada, molt lluny d’aquí- perquè en els contes tot passa molt lluny- un país on hi havia tot un seguit de muntanyes plenes, pleníssimes d’arbres i com es natural en un paratge tan bonic, també i vivien molts animals. Ni havia de peluts i de pelats, amb plomes i desplomats, eren uns animals molt feliços, els agradava molt anar saltant de branca en branca i alimentar-se dels petits insectes que hi trobaven i sempre buscaven un lloc estratègic per a poder-hi fer el seu niu. Però noi, hi havia un arbre que era un cas, la seva dèria només era la de voler ser més alt que ningú, més esvelt que ningú, més verd que ningú, més.... En fi, que volia destacà per sobre de tots, i clar, a un arbre així no li agradava pas tenir companyia animal, que si fan soroll quan mengen, que no puc descansar prou i m’arrugaré, que si no trobaran un altre lloc on anar? Renoi, que pesat! Deien els seus veïns, ja estaven cansats d‘escoltar tantes queixes així que van reunir-se les branques més llargues i van acordar fer una protesta ¿com? Doncs bellugant-se tots a la vegada, com si un fort vent els empenyes els uns contra els altres i fent molt soroll, vaja per els humans seria com fer una casserolada. Quin xivarri! Cada vegada s’anaven afegint més arbres a la cridòria, uns perquè sabien el que feien, altres per simpatia i uns quans perquè no tenien res més que fer. És clar, tot això va arribar fins a l’últim racó de la última muntanya, què, precisament era allí on vivia el savi Pivell. Era alt, d’un verd intens i feia unes pinyes com a cabassos, donava consells a qui els hi demanava i era tota una autoritat en aquells indrets. Quan es va assabentar del motiu de tot aquell enrenou, va bellugar la seva capçada molt fort, però que molt fort. Les pinyes, al xocar les unes amb les altres, feien tant soroll que semblava que tronés. Tot va quedar amb silenci semblava que el món s’hagués aturat, cap ocell va gosar volar, ni cap fulla s’ha bressolava als branquillons, res de res, tots estaven aspectants. Tot d’una es va escoltar un bram que, recorrent totes els muntanyes, preguntava on era aquell arbre del que tan en parlaven, l’hi van assenyalar, i amb aquella veu que només tenia el savi Pivell i que era de tots coneguda, va dir-li: noi las ben....d’ara en davant estaràs sol, ben sol, ningú s’aproparà a tu, ni les formigues et faran pessigolles, ni els ocells cantaran al teu brancatge, ni faran tampoc els nius perquè des d’ara mateix, les teves branques creixeran capa terra i mai més cap d’elles tornarà a mirar cap al cel.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat, vet aquí que aquest conte s’acabat.

Tots els contes.

Si jo pogués, si jo sabés on trobar-lo, regalaria el llibre on fossin escrits tots els contes del món. Sempre m’han agradat aquesta mena de relats. M’agrada que me n'expliquin, i em quedo badant amb la boca oberta. Quan es posen dins del personatge i comencen a fer cares, ganyotes i canvien la veu,¡Quin goig! Jo ja sé com acaben la majoria però, que més dona. També m’agrada molt explicar-los, però sobretot quan els llegeixes, sembla que tots aquells personatges prenguin vida. Els contes són petites històries fruit de la imaginació de persones que tenen l’ànima de nen.

Un altre fet insòlit?

- On aneu? Diguè la mare.
Anem a collir sabates, és temps d'anar ben abrigats i les del hort de l'oncle
Ton ja són madures.
Han agafat un color roig ens diuen ¡Veniu, agafeu-nos! Però com ens criden les sabates planes i les botes altes de taló, que són les més agoserades.

Però no tots els peus els van pas bé.

-Aquests peus no, que lletjos són, diuen les sabates en algunes ocasions.

-Però amb aquests m'hi quedarè, m'agraden!

Un fet insòlit.

Era un dia rúfol de principis d’hivern, però també era dia de mercat i els pagesos l’esperaven amb delít. Tots hi anaven amb les viandes del seu l’hort i al crit de, ¡Mira nena, tot és acabat de collir!, es treien uns centimets. L’oncle Roc, abrigat amb la samarra i amb la boina fins a les orelles, va agafar un cove sense cul, el va omplir de naps i cap allà se’n va anar. Quan va tornar cap a casa estava molt content, els havia venut tots. Amb els diners que va guanyà va comprar un carretó sense rodes i un sedàs sense forats.