Contes a la vora del foc.

Sabeu el conte de l’arbre orgullós? Diu que hi havia una vegada, molt lluny d’aquí- perquè en els contes tot passa molt lluny- un país on hi havia tot un seguit de muntanyes plenes, pleníssimes d’arbres i com es natural en un paratge tan bonic, també i vivien molts animals. Ni havia de peluts i de pelats, amb plomes i desplomats, eren uns animals molt feliços, els agradava molt anar saltant de branca en branca i alimentar-se dels petits insectes que hi trobaven i sempre buscaven un lloc estratègic per a poder-hi fer el seu niu. Però noi, hi havia un arbre que era un cas, la seva dèria només era la de voler ser més alt que ningú, més esvelt que ningú, més verd que ningú, més.... En fi, que volia destacà per sobre de tots, i clar, a un arbre així no li agradava pas tenir companyia animal, que si fan soroll quan mengen, que no puc descansar prou i m’arrugaré, que si no trobaran un altre lloc on anar? Renoi, que pesat! Deien els seus veïns, ja estaven cansats d‘escoltar tantes queixes així que van reunir-se les branques més llargues i van acordar fer una protesta ¿com? Doncs bellugant-se tots a la vegada, com si un fort vent els empenyes els uns contra els altres i fent molt soroll, vaja per els humans seria com fer una casserolada. Quin xivarri! Cada vegada s’anaven afegint més arbres a la cridòria, uns perquè sabien el que feien, altres per simpatia i uns quans perquè no tenien res més que fer. És clar, tot això va arribar fins a l’últim racó de la última muntanya, què, precisament era allí on vivia el savi Pivell. Era alt, d’un verd intens i feia unes pinyes com a cabassos, donava consells a qui els hi demanava i era tota una autoritat en aquells indrets. Quan es va assabentar del motiu de tot aquell enrenou, va bellugar la seva capçada molt fort, però que molt fort. Les pinyes, al xocar les unes amb les altres, feien tant soroll que semblava que tronés. Tot va quedar amb silenci semblava que el món s’hagués aturat, cap ocell va gosar volar, ni cap fulla s’ha bressolava als branquillons, res de res, tots estaven aspectants. Tot d’una es va escoltar un bram que, recorrent totes els muntanyes, preguntava on era aquell arbre del que tan en parlaven, l’hi van assenyalar, i amb aquella veu que només tenia el savi Pivell i que era de tots coneguda, va dir-li: noi las ben....d’ara en davant estaràs sol, ben sol, ningú s’aproparà a tu, ni les formigues et faran pessigolles, ni els ocells cantaran al teu brancatge, ni faran tampoc els nius perquè des d’ara mateix, les teves branques creixeran capa terra i mai més cap d’elles tornarà a mirar cap al cel.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat, vet aquí que aquest conte s’acabat.