1. Hi ha paratges que hem tenen el cor robat, però no són els següents:
- No són les albades sobre el mar.
- No m’atreuen gens els petits pobles de pescadors.
- No m’embadaleixo pas mirant a les dones mentre sargeixen les xarxes vora la mar .
2. No; el que m’agrada és més modest:
- El que més m’agrada són... els magranés.
- Per què? Per els seus colors i la petitesa de les seves fulles.
- Les seves flors són com brases de foc dins d’un petit bosc.
- Què trenca? Trenca la uniformitat del paisatge.
- Com? Sent diferent. Crec que és l’únic arbre fruiter que les seves flors tenen aquest color tant característic.
- Quina mena de vida té? A la primavera comencen a sortir-li uns petits nusos a les branques que, més endavant, és convertiran en fulles. Dels seus branquillons neixen les flors que, a mesura que es van fent grants, a la seva base va prenent vida el fruit. Primer és
un cigró, després una nou i així va creixent, molt a poc a poc. A mesura que el fruit va madurant la flor es va afeblint, els pètals van perden la lluentor fins que es rendeixen del tot i cauen. A finals de novembre les fulles ja han canviat de color, ara prenen una tonalitat marró/ocre i s’han assecat, així que sense pressa, es van desprenent de les branques per cobrir el terra sec. L’arbre passa l’hivern nu, però per sota terra la vida continua.
-Per què s’és feta una planta? Per gaudir-ne de la seva ombra, dels seus fruits, dels seus colors, ....
1. L’home :
- Inventà els jardins
- Agrupà les plantes i els arbres per colors i tamanys.
- Podà branques i branquillons
- Empeltà per obtenir noves espècies
- Creà nous sistemes d’enjardinament
- Copià de la natura per a fer-ho diferent
- Donà un nou espai a les plantes.
4. Les plantes (verbs)
- Abonar
- Regar
- Podar
- Estimar
5. El magraner
- No compta ni els hiverns gèlids
- Ni el sol roent.
- Ni la pluja obstinada
6.És un miracle
- D’on vingué la llavor o el primer branquilló?
- Qui la portà fins a les nostres terres?
- Quines mans van ser les primeres en tenir cura d’ells?
-Quins adobs van nodrir-los?
- Com, incansablement, cada any ens regalen els seus fruits?
Conclusió de l’autora.
Les seves flors són com brases de foc dins d'un bosc.
Els pètals, que ja han perdut el seu color i les fulles ja seques, cauen rendits al peu de l'arbre per donar-li caliu. I és que per sota la vida continua.
*************************
-Magraner ve del llatí malum= poma i de granatum= que és abundant en grans.
-Procedeix del nord d’Àfrica i de l’Àsia occidental.
-És freqüent a Catalunya i també és un dels conreus fruiters més antics.
-Els jues creuen que es el símbol de la veritat, ja que afirmen que la magrana té 613 llavors el mateix nombre de manaments que la "torah".
-També simbolitza el poder, ja que el fruit obert té forma de corona. Per això els egipcis eren enterrats amb magranes i figuren en les representacions hebrees dels seus reis.
-Els babilonis creien que mastegan els seus grans abans de les batalles els feia invencibles.
-El suc de la magrana taca els teixits permanentment,i s'utilitza com a tint en les fàbriques de productes no sintètics.
un cigró, després una nou i així va creixent, molt a poc a poc. A mesura que el fruit va madurant la flor es va afeblint, els pètals van perden la lluentor fins que es rendeixen del tot i cauen. A finals de novembre les fulles ja han canviat de color, ara prenen una tonalitat marró/ocre i s’han assecat, així que sense pressa, es van desprenent de les branques per cobrir el terra sec. L’arbre passa l’hivern nu, però per sota terra la vida continua.
L'alzina és un arbre de capçada densa i de fulles perennes de color verd fosc per l'envers i piloses al revers, i poden arribar fins a vint metres d'alçada. Les fulles són molt dures per evitar l'execiva transpiració, i això li permet de viure als llocs més secs, com a la mediterrania.
remei astringent i desinfectant per les ferides.
Us heu parat mai a escoltar com parlen els rierols? Jo sí. Sempre he pensat que com que no podran rivalitzar mai amb els gran rius, doncs han hagut d'espabilar-se solets i fer alguna cosa perquè la gent s'hi fixi . A la primavera és quan baixen més plens i l'aigua corre amb força acaronant l'herba que hi troba per la bora. Són herbes llargues i sense massa llustre perquè surten de l'hivern però, a poc a poc, van agafant força. A l'estiu es quan més m'agraden a mi. L'aigua ja no és tant abundosa perquè els pagesos l'agafen per a regar els conreus, la que queda és transparent, fresca, bona... i mentre va lliscan, fa rodolà les codines que hi ha en el seu llit i que entrepasseguen les unes amb les altres, contentes, rialleres... i és llavors quan parlen. Se'n riuen del sol que vol escalfar-les però no ho aconsegueix, de les nits fresques de lluna plena, contemplen les violetes que creixen al seu esguard, o bé parlen de les roselles, que esclaten a la punta d'una tija llarga i prima amb els seus quatre pètals de color vermell escarlata. També pot ser que riguin veient com es banyen les granotes i els caps grosso. Vés a saber. Però la tardó ja ho va canviant tot. Les flors ja s'assequen, l'herba s'engrogueix, els animalons ja no es banyen, ara xapotexen als tolls d'aigua enfangada que han quedat en el fons del rierols. Cada cop més se n'adonen que els dies es van escursant. I llavors arriba l'hivern. L'aigua llisca vergonyosament, quasi sense fer sorroll i com si no volguès destorbà ningú. Els dies de més fred queden coberts per una capa de glaç, però per sota, l'aigua no es detura, va seguint el seu camí. 