Escolteu els rierols.

Us heu parat mai a escoltar com parlen els rierols? Jo sí. Sempre he pensat que com que no podran rivalitzar mai amb els gran rius, doncs han hagut d'espabilar-se solets i fer alguna cosa perquè la gent s'hi fixi . A la primavera és quan baixen més plens i l'aigua corre amb força acaronant l'herba que hi troba per la bora. Són herbes llargues i sense massa llustre perquè surten de l'hivern però, a poc a poc, van agafant força. A l'estiu es quan més m'agraden a mi. L'aigua ja no és tant abundosa perquè els pagesos l'agafen per a regar els conreus, la que queda és transparent, fresca, bona... i mentre va lliscan, fa rodolà les codines que hi ha en el seu llit i que entrepasseguen les unes amb les altres, contentes, rialleres... i és llavors quan parlen. Se'n riuen del sol que vol escalfar-les però no ho aconsegueix, de les nits fresques de lluna plena, contemplen les violetes que creixen al seu esguard, o bé parlen de les roselles, que esclaten a la punta d'una tija llarga i prima amb els seus quatre pètals de color vermell escarlata. També pot ser que riguin veient com es banyen les granotes i els caps grosso. Vés a saber. Però la tardó ja ho va canviant tot. Les flors ja s'assequen, l'herba s'engrogueix, els animalons ja no es banyen, ara xapotexen als tolls d'aigua enfangada que han quedat en el fons del rierols. Cada cop més se n'adonen que els dies es van escursant. I llavors arriba l'hivern. L'aigua llisca vergonyosament, quasi sense fer sorroll i com si no volguès destorbà ningú. Els dies de més fred queden coberts per una capa de glaç, però per sota, l'aigua no es detura, va seguint el seu camí.