dissabte, 28 de febrer del 2009

Un vent esfereïdor


De matinada començaven arribar-me els sons ... d’allò que ja veiem a venir. Havia estat un dia molt rúfol, ple de núvols negres i amenaçadors que corrien d’una banda a l’altre esverats, com si no sabessin on anar. Aquella nit varem sopar molt de pressa i vam marxar cap al llit, com si d’aquesta manera poguéssim aturar allò que ens venia a sobre. Em van despertar unes rascades a la porta del darrera acompanyades d’uns gemecs llastimosos; era el pobre gos que amb les orelles moixes i la cua entre les potes em demanava aixopluc per una nit. Quan li vaig obrir la porta, va córre amagar-se sota el banc de fusta de la cuina. De cop i volta, aquells núvols panxuts del dia abans van decidir buidar tot allò que portaven, a sobre dels nostres caps. Quin aiguat! El soroll era ensordidor, semblava que caigués pedra i no aigua, va durar ben bé mitja hora i va parar de cop. Al cap d’una estona, petita, vaig adonar-me que a la casa, semblava que hi hagués música, desafinada, però música; el vent s’esmunyia per les escletxes xiuxiuejant i feia bategar els batents de les finestres cada vegada més fort. Jo, encuriosida, vaig enganxar el nas al vidre de la finestra i aguantant la respiració, escoltava tot aquell terrabastall que és produïa davant meu. Les branques dels arbres estaven desconsolades, embogides, anaven d’un cantó a l’altre com si demanessin ajuda; els gossos, emporugits, s’amagaven als llindars de les portes fets una bola i, amb les potes del davant és tapaven els morros. Les botges, que ves a saber d'on venien, rodolaven pels carrers totes cofoies, sabien que ningú sortiria a agafar-les per socarrimar els porcs el dia de la matança. Per acabar-ho d’adobar, només una bombeta anèmica il·luminava el carrer. De sobte, veig al gos que sortia corrents de la cuina i s’amagava darrera del sofà, pobre, es veu que va caure de la xemeneia un bocí d’estalzí negre, i ell que ja estava molt susceptible, va sortir cames ajudeu-me. De casa estant es podien sentir els crits d'angoixa d'algun animal presoner.

2 comentaris:

Rosa Vila Panach ha dit...

Molt bonic Gina! M'agrada perquè uses mots molt genuïns de la nostra llengua, que si no usem s'aniran perdén.

Raimunda ha dit...

M'agrada, la teva descripció tan real , m'ha fet pensar en el meu gos que tenia pànic a les tormentes.

Raimunda