Tot passegant.

Era divendres al migdia, feia un dia esplèndid i jo tornava cap a casa xino xano. A prop do'n visc hi ha tres escoles, això vol dir que a certes hores del dia hi han veritables estols de quitxalla pel carrer. Davant meu caminava un grupet de nens i nenes que parlaven molt divertits, com si fes molt temps que no s’haguessin vist. Anaven vestits, ells, amb jaqueta ampla, camisa ampla, pantalons amples, sabates grans i mig descordades, in fi, anaven molt moderns. Jo me’ls mirava encuriosida i aspectant, ja que tenia la sensació que d’un moment a l’altre, algun dels nois és quedaria amb el cul a l’aire. La seva manera de caminar ja era especial, obrien força les cames per mantenir els pantalons a la mida justa que marca la moda, això vol dir per sota de la meitat del cul, l’altra meitat queda tapada pels calçotets, això sí, si són de marca millor. I la traça que tenen per aguantar-los al seu lloc? Fixeu-vos-hi, sempre se’ls apujent amb una mà i els deixen en el lloc precís, és un gest que fan de manera mecànica, crec que ni se n’adonen. Les nenes porten la roba més ajustada, però pel darrera els pantalons també són baixos, s’ha d’ensenyar la “T” de tanga. I allí era jo, contemplant a aquells jovenets amb cara de "no sé si ho entenc", i pensant, "noia, no deu ser que t'estàs fent gran?"