de cara rodona
al núvol s'amaga,
és ben juganera.
Vestida de dol
la lluna subtil,
cobreix el seu mal,
el tapa amb un vel.
Son pare la crida,
la lluna no escolta,
el sol pel darrera
a casa l'empenta.
Sa mare no ho vol
que corrri amb l'estel.
La lluna humil
es torna cabal.
Son pare l'agafa
l'hi renta la cara
¡ Espavila nena,
la feina t'espera!
I la penja al trespol.
Dels vaiexells, fanal,
pels amants, consol.
Ets la lluna d'abril.
5 comentaris:
Gina, he trobat molt original el teu poema. L'has arrodonit de tal manera, que a mi, no se m'haria ocorregut mai.
Molt bonic!
M'agrada el teu poema. Té la mateixa gràcia de la cançoneta.
Gina, repeteixo el comentari, he picat a la paperera i s'esborrat.
El poema m'agrada, és molt tendre i creatiu, té un ritme fantàstic.Raimunda
Gina, he trobat molt original el teu poema, basat en una cançó popular.Bona idea!M'ha agradat molt!
Publica un comentari a l'entrada