Records de l'ànima.

En el pas del temps molts records san fet fonedissos i altres san entarenyinat una mica, en qualsevol cas ens quedan a la memòria petits retalls del passat.

Tinc un record de olors, jo en dic "records de Festa Major". En el meu poble es feien per aquests dies, les "coques a la cassola". Eren rodones, molt torrades i ensucrades que es menjaven al sortir de Missa Major. Com es natural les mestresses rivalitzaven a veure quí les feia més bones. Quan passaves pe'ls carrers, de quasi totes les cases sortia una flaire de sucre cremat que despertava els sentits dels més llaminers.

En tinc un altre de record ... no sé ben bé com calificar-lo. M'havien de comprar unes sabates i a la botiga jo em vaig enamorar d'unes que, precisament eren un número més petit, el meu no el tenien, però tan seval jo, més tossuda que un vern, deia que ja m'anaven bé. Me les vaig endur però renoi, quin mal de peus, els duia tots plens de tocadures. Les vaig haver d'arraconar i aguantar la pertinent esbroncada de la meva mare, això sí cada vegada que ho recordo, se m'arronsen els peus.

Tankes

Els vailets dormen
arraulits a les pedres,
la mar els vetlla,
i amb el xiuxiuetg d'ones
somien i somien.

Quan cau la fosca
les fades es desperten,
van cap a terra
un cranc les acompanya
els llagostins, escorten.

La pell tan blanca,
els seus cabells tan rossos,
ulls com gotetes
com petites guspires
que la nit il·luminen.

Als nois encisen
amb boniques paraules.
La mar per sempre
presidirà ses vides.
¡Bon vent i barca nova!

La Joana -Correlat-

- Fa un parell de dies que la Joana arriba cinc minuts tard, es estrany per ella- va dir la Clara.

- Sí, està rara. Ahir es va equivocar en el color de la Sra. Miquela, li va possar l'alberginia fosc per conte de l'alberginia clar i els bigudís estaven fluixos- contestà l'Amàlia.
- Ai, vols dir? No fa pas per ella això.

- Es veu que la cap, fa uns dies, li va dir que el divendres volia parlar amb ella.
- Ha, doncs deu ser això.

La Joana portava molts anys treballant en aquell lloc, sabia fer molt bé la seva feina i aguantava dreta totes les hores que fes falta. Llimava les ungles dels peus com ningú, els hi treia els pèls del bigoti sense deixar cap efecte secundari, i les selles com ella, cap ho feia més bé, prou que ho sabien les seves clientes. Crespava els cabells amb estil depurat i els hi deixava un cap tan rodonet, que donava gust veure-les sortir totes cofoies de la perruqueria. Es clar que totes les seves clientes ja eren una mica grans, però només volien que les pentines la Joana.
Havien fet la perruqueria nova. Anaven uniformades amb unes bates curtes de color blanc i negre i amb uns pantalons negres i blancs. Ella ja ho veia que era la més gran de totes, però i què, també era la única que sabia posar els bigudís com deu mana. La Clara ja le deia que, quan ella no i fos, no sabia pas com sen sortirien, que ho havia d'ensenyar a algú més això, que elles no sabien deixar els cabells tan enrinxolats, que si patatim, que si patatam.... Com li agradava a ella sentir aquelles paraules. Es creia útil i necesària.
Havia de fer alguna cosa més i no sabia el què. I si aprenguès a fer aquestes coses que els joves porten al cap, una mena de xurros amb els cabells que es veu que en diuen "rastes"? També amb paciencia, amb molta paciencia podria fer caps amb trenetes de colors. La Clara de ben segur que l'ajudaria, era més jove que ella però feia anys que treballàvent plegades.

Amb totes aquestes cabories ballant-li pel cap, va arribar el divendres i, també el moment d'anar a veure a la seva cap. Tot van ser bones paraules, que si moltes gràcies per tot el que has fet, que sense tu res no haguès estat igual però... ja veus, els temps han canviat molt . Ves, de raons ja ni en van donar proutes però agafa els teus bigudís, la teva llima de les ungles dels peus, les teves pinces de depilar bigotis i....

Quan va sortir del despatx, la van veure com plegava la seva bata i la posava al pot de la roba bruta, recollia les pintes i les posava al calaix, les tisores al seu lloc....

- Mira Clara, si vols que t'ensenyi a posar els bigudís, passat quan vulguis per casa meva, ara ja tindrè temps per ensenyar-te.

- Molt bé Joana, ja et trucarè.

Les Senyoretes del Mar.

El sol s'esvanit i, poc a poc, les estrelles i la nit fosca agafades de les mans, van imposant la seva presencia per sobre de la mar plena de vida. El vol d'uns corbs atravessant el cel, els dona la benvinguda. Hi ha un silenci tranquil, amanyagat per les onades.

Quan res feia pensà res, se sent un clapoteg llunyà d'aigua i, a mesura que aquest soroll es va apropan, es veu com surten de la mar unes figures petites i misterioses, són les Senyoretes del Mar que, a cavall d'unes bestioles, surten de l'aigua i es van enfilan pedres amunt...amunt. Totes riuen mentre s'espolsen l'aigua que porten a sobre. ¡Quin espectacle! Als cabells hi tenen minúscules escates que, al moure'ls, semblen guspiretes ballant per damunt les pedres.

A prop d'elles uns vailets cansats de no pescar, dormien tranquilament damunt les roques. Quan els van veure, s'hi van acostar a poc a poc i recorrent el seu cos, van anar a parar al rostre dels dorments. Una s'hi va pengar del llavi, l'altra de les pestanyes, l'altra ...ves a saber de on. Els nois no sen adonen però totes els hi van mormolar paraules misterioses a cau d'orella. Els hi parlaven de la poesia de la mar, del bellugeig de les onades, del que menjen els peixos, també de com les gasta la mar a vegades, en fi, de tantes i tantes coses que ... nosaltres no entendríem mai. Els vailets no ho saben, però mentres dormen, van somian amb tot allò que els hi han dit les petites fades. Però el que els nois no saben és que, mai res ni ningú els podrà arrossegar terra endins. L'encís de les Senyoretes del Mar està realitzat.

Paraules que m'agraden.

Tupí i tupina: Em recorden el foc a terra, la olor a llenya, els escremalls negres d'estalzí,...
Padellàs : Anavem a buscar padellassos de terrises de colors.
Apedaçar : ¡Quan llençols s'apedaçaven abans!

Andròmina, cabàs, morral, panís i panistre,......... i moltes altres que em recorden la parla dels meus padrins.

La veu d'un poble.

Sempre ens han ensenyat que hem d'aprendre a respectar tot allò que ens envolta, i que si no ho fem nosaltres ningú ho farà, i es perdrà. Però de l'extinciò de les llengues, de vegades sembla que hi hagi una certa indiferencia per part de la majoria de persones.

El dàlmata, era una llengua dividida en diferents dialectes i, l'últim que quedava es parlava a la illa de Veglia. Per desgràcia hem de parlar en passat perquè la última persona que el mantenia viu va morir a finals del s. XIX i, amb ell, també sen va anar la memòria d'un poble. La societat es depredadora de les llengues minoritàries i, no ens en adonem què, quan una llengua mort, una part del nostre entorn sen va amb ella.

Les polítiques llingüístiques ens agradaran més o menys, però tots els països en tenen. El que és ben cert és que una llengua sense Estat, està en perill d'extinciò.

Tanka i haikús

La mort s'emporta
les paraules d'un poble.
Gabines blanques,
bategueu fort les ales
el món ha de saber-ho.

Gent de muntanya,
amb mel ben endolcida
salveu la parla.

Ho vol la terra
amb adob de paraules
la farem viure.

Poema que salvaria. " Sonet Nadalenc"

Perquè tot ho fem a mida
del que és fàcil, immadur,
perquè sovint es desbrida
el jo que rebutja el tu.

Som infidels a la crida
de l'Infant; el deixem nu
en la pobresa assumida.
Cap escalf li sabem dur?

L'home vell mai no s'immuta,
es rendeix a mitja ruta,
incapaç de volar alt?

Només qui ho intenta i prova
va més enllà de la Cova
on s'inicia Nadal.

Aquest és un poema de la Montserrat Vayreda i Trullol que es va llegir l'any passat per Nadal.
Le mirat moltes vegades i le enviat a més d'una persona. El trovo sencill i molt tendre.

L'Empelt

Pobre salze. Tota la vida se l'havia passat procurant que mai no els hi faltés l'ombra a ningú. Amanyagava les seves branques fent que les fulles, al moure's, els hi proporcionès l'aire fresc que tant agraïen a l'estiu. La quitxalla corria al seu voltant empaitan-se, els joves s'hi trobaven per parlar i, més tard, quan es feia de nit els enamorats s'hi fein promeses. Però l'arbre va enmalaltí. Les fulles van caure i les branques, afeblides, es trencaven soles. Els que manaven van decidir que, pel que quedava d'arbre, més valia treure'l i tota aquella gent que feia vida al seu voltant, va anar a trobar altres indrets. La plaça no es la mateixa. Hi han posat tendals verts. Torna ha haver-hi ombra, però no és la d'abans, és un altra.