La Joana -Correlat-

- Fa un parell de dies que la Joana arriba cinc minuts tard, es estrany per ella- va dir la Clara.

- Sí, està rara. Ahir es va equivocar en el color de la Sra. Miquela, li va possar l'alberginia fosc per conte de l'alberginia clar i els bigudís estaven fluixos- contestà l'Amàlia.
- Ai, vols dir? No fa pas per ella això.

- Es veu que la cap, fa uns dies, li va dir que el divendres volia parlar amb ella.
- Ha, doncs deu ser això.

La Joana portava molts anys treballant en aquell lloc, sabia fer molt bé la seva feina i aguantava dreta totes les hores que fes falta. Llimava les ungles dels peus com ningú, els hi treia els pèls del bigoti sense deixar cap efecte secundari, i les selles com ella, cap ho feia més bé, prou que ho sabien les seves clientes. Crespava els cabells amb estil depurat i els hi deixava un cap tan rodonet, que donava gust veure-les sortir totes cofoies de la perruqueria. Es clar que totes les seves clientes ja eren una mica grans, però només volien que les pentines la Joana.
Havien fet la perruqueria nova. Anaven uniformades amb unes bates curtes de color blanc i negre i amb uns pantalons negres i blancs. Ella ja ho veia que era la més gran de totes, però i què, també era la única que sabia posar els bigudís com deu mana. La Clara ja le deia que, quan ella no i fos, no sabia pas com sen sortirien, que ho havia d'ensenyar a algú més això, que elles no sabien deixar els cabells tan enrinxolats, que si patatim, que si patatam.... Com li agradava a ella sentir aquelles paraules. Es creia útil i necesària.
Havia de fer alguna cosa més i no sabia el què. I si aprenguès a fer aquestes coses que els joves porten al cap, una mena de xurros amb els cabells que es veu que en diuen "rastes"? També amb paciencia, amb molta paciencia podria fer caps amb trenetes de colors. La Clara de ben segur que l'ajudaria, era més jove que ella però feia anys que treballàvent plegades.

Amb totes aquestes cabories ballant-li pel cap, va arribar el divendres i, també el moment d'anar a veure a la seva cap. Tot van ser bones paraules, que si moltes gràcies per tot el que has fet, que sense tu res no haguès estat igual però... ja veus, els temps han canviat molt . Ves, de raons ja ni en van donar proutes però agafa els teus bigudís, la teva llima de les ungles dels peus, les teves pinces de depilar bigotis i....

Quan va sortir del despatx, la van veure com plegava la seva bata i la posava al pot de la roba bruta, recollia les pintes i les posava al calaix, les tisores al seu lloc....

- Mira Clara, si vols que t'ensenyi a posar els bigudís, passat quan vulguis per casa meva, ara ja tindrè temps per ensenyar-te.

- Molt bé Joana, ja et trucarè.