Les Senyoretes del Mar.

El sol s'esvanit i, poc a poc, les estrelles i la nit fosca agafades de les mans, van imposant la seva presencia per sobre de la mar plena de vida. El vol d'uns corbs atravessant el cel, els dona la benvinguda. Hi ha un silenci tranquil, amanyagat per les onades.

Quan res feia pensà res, se sent un clapoteg llunyà d'aigua i, a mesura que aquest soroll es va apropan, es veu com surten de la mar unes figures petites i misterioses, són les Senyoretes del Mar que, a cavall d'unes bestioles, surten de l'aigua i es van enfilan pedres amunt...amunt. Totes riuen mentre s'espolsen l'aigua que porten a sobre. ¡Quin espectacle! Als cabells hi tenen minúscules escates que, al moure'ls, semblen guspiretes ballant per damunt les pedres.

A prop d'elles uns vailets cansats de no pescar, dormien tranquilament damunt les roques. Quan els van veure, s'hi van acostar a poc a poc i recorrent el seu cos, van anar a parar al rostre dels dorments. Una s'hi va pengar del llavi, l'altra de les pestanyes, l'altra ...ves a saber de on. Els nois no sen adonen però totes els hi van mormolar paraules misterioses a cau d'orella. Els hi parlaven de la poesia de la mar, del bellugeig de les onades, del que menjen els peixos, també de com les gasta la mar a vegades, en fi, de tantes i tantes coses que ... nosaltres no entendríem mai. Els vailets no ho saben, però mentres dormen, van somian amb tot allò que els hi han dit les petites fades. Però el que els nois no saben és que, mai res ni ningú els podrà arrossegar terra endins. L'encís de les Senyoretes del Mar està realitzat.