Petita història del pa

El Raval.

Carrer Flor de Lliri.

Al carrer Flor de Lliri nº 2, l’any 1444 s’inaugurà un hostal amb aquest nom que fou durant el segle XV un dels més notables hostals de la ciutat, en el qual s’hi hostatjaven les personalitats que passaven per Barcelona. El distintiu de l’hostal era un escut on hi havia pintada una grossa flor de lliri.
En aquest carrer es va establir la primera agència de dides, com a una extensió o derivació de l’Hostal de la Flor de Lliri, on s’hostatjaven les dides que venien de fora. La professió de dida ja estava documentada a la Barcelona romana i es va practicar fins a dates molt recents. A la Barcelona medieval el lloc que ocupaven les dides era molt important: alimentaven les criatures de les dones de certa posició que no tenien el costum de criar-se-les elles mateixes.
Les dides eren el personal femení més ven pagat dins del que podríem qualificar de treballs domèstics. La seva feina estava molt reglamentada i s’establia per contracte davant de notari. Així, per exemple, es penalitzava l’abandó de la seva tasca abans del temps establert amb una quantiosa suma o pena de presó. Durant la vigència del contracte, les dides no podien quedar embarassades, ja que hi havia la creença que la llet de dones prenyada era dolenta, ni tampoc mantenir relacions sexuals amb homes.
Més tard hi va haver una casa de canelobres i campanes, actualment s’ha reformat en apartaments i a través de la vidriera de la façana es poden veure les restes d’un antic arc de càrrega d’una paret mitgera

Barri del Raval

Sant Pau del Camp - Segona dispesa.

Entre el segle XV i la desamortització de Mendizábal L'any 1837, el Raval es va convertir en "terra de convents". La gran quantitat del só edificable va dona peu a la instal·lació d'ordres religioses en el marc de la Contrareforma impulsada pel Concili de Trento (1543-63).

Al principi del segle XVIII, les indústries van començar a instal·lar-se en mig d'horts, convents i cases gremials. La prohibició d'importar teixits estampats de l'any 1718, va afavorir l'aparició de la indústria manufacturera. Entre 1770 i 1840, es va dur a terme la industrialització definitiva del barri del Raval.

A partir de la segona meitat del 1700, van començar a aparèixer nous carrers amb fàbriques i habitatges per els treballadors. Van desapareixer les cases gremials o es van subdividir en molts habitatges de lloguer per acollir els nombrosos camperols que fugien de la fam del camp (crisi agrícola de 1765-66). Els treballadors de les fàbrique es van quedar a viure al Raval, a prop de la feina. Aquest barri es va convertir en el més dens d'Europa i es va aprofitar fins a l'ultim metre quadrat edificable. Entre els anys 1783-85, s'hi va instal·lar la indústria d'Erasme Gònima i es va aixecar la fàbrica de teixits, filats i estampats més gran del seu temps.

Les jornades dels obrers eren de dotze hores ( des de les cinc del matí fins a les vuit del vespre). L'any 1829, segons el Padró de Fabricant, al Raval hi havia 74 fabricants tèxtils, 2443 telers i 657 màquines de filar. Destacava la fàbrica Bonaplata, instal·lada al carrer dels Tallers. Tenia entre 600 i 700 treballadors i era la primera impulsada amb vapor. La culminació de tot aquest procés va ser la instal·lació coneguda com casa fàbrica, on coincidien les instal·lacions fabrils, la representació institucional i la residència del fabricant. Aquest és el cas de l'Espanya Industrial l'any 1839 al carrer de la Riereta. El Raval era l'únic lloc dins les muralles on es podien edificar construccions grans, ja que era poc atractiu fer-ho a l'exterior a causa de la inestabilitat política (carlisme i bandolerisme). A més, era a prop de la sortida natural de Barcelona com a ciutat portuària.

Aquell jardí.

A mi m’agradava molt aquell jardí.

L’aigua brollava
d’en mig d’aquelles pedres
i s’esmunyia
costa avall, riallera,
acaronant les herbes.

Clavells i roses,
lilàs i margarides,
nards i mimoses,
anhelants esperaven
aquell alè de vida.

Majestuosos,
els arbres envoltaven
aquells parterres
plens de color i aromes,
com fidels sentinelles.

Les bestioles
corrien tafaneres,
enjogassades,
saltant de branca en branca
entre pruners i salzes.

Restes de lloses,
escampades pel terra,
encara esperen
les petjades nocturnes
dels tímids enamorats.

El sermó de l'alcalde

L’alcalde estava enfurismat. Aquell dia al ple de l’ajuntament, treia foc pels queixals
-Si plou us queixeu de la pluja, i si no plou ja patiu per la sequera, es pot sabé que redimonis voleu? La terra està eixuta oi? Dons millor que plogui ara que no quan la fruita estigui als arbres. Que els camins estan enfangats? Normal, què espereu, que els asfalti? A vosaltres el que us passa es que sou uns pagesos de “pacotilla”. Al tros no s’hi va mudat, se hi ha d’anar amb espardenyes o bé amb botes d’aigua. Ai, si els vostres pares aixequessin el cap!

El casament.

Estàvem assegudes en el vagó d’un vell tren de rodalies, una davant de l’altra sense dir-nos res, no ens coneixíem pas, però no sé ben bé en quin moment del trajecte, va començar a explicar-me allò del casament.
-Carmeta, vols dir que en Rossend és un bon home? Em deia la mare quan li vaig dir que ens volíem casar.
-Per mi prou que ho és, mare.
-No ho sé, filleta. Aquesta manera que té de dir-te les coses, aquesta gelosia absurda que li agafa quan parles amb algú altre. El teu pare no és pas així.
-El pare és gran –li deia jo- els nois d’ara són d’un altra manera, mare, vos no ho enteneu.
Pobra dona, i tant que ho entenia, la que no ho veia era jo. Ens varem casar, i tant que ens varem casar! Al cap de pocs dies ja me’n vaig adonar de quanta raó tenia la mare. Pel meu marit tot ho feia malament, no ho encertava mai, jo prou que m’hi esforçava, però res. Al cap d’un temps vaig haver d’aprendre a dir mentides a la mare. Que si havia caigut, que si una porta mal tancada i mira, ... excuses, tot eren excuses.
La Carmeta va fer un sospir profund i va callar, jo me la vaig quedar mirant sense gosar a dir res, volia saber més coses de la seva història però, es clar, no gosava preguntar. Al cap d’uns quans pobles es va posar la mà a la butxaca i en va treure un mocador amb puntes, se’l va quedar mirant fixament i sense aixecar el cap va repetir:
-Quanta raó tenia la mare, quanta raó!
Havia arribat la seva estació i la Carmeta se’n va anar.

La maleta de cartró.

Després dels anys que han passat, la Maria encara se’n recordava d’aquell primer dia d’escola. Érem unes quantes amigues assegudes a la terrassa d’un bar i recordant cosses de quan érem petites.
-Va Maria, explica’ns-ho -li dèiem nosaltres-.
- Un altra vegada? Però si ja ho sabeu.
-Que més dona, torna-hi dona.
I la Maria va començar el seu relat.

-Jo tenia cinc anyets i era la primera vegada que anava a l’escola, era la del poble, això vol dir que en aquella classe hi havia criatures de totes les edats. La meva mare, -ens va explicar- m’havia comprat una maleta nova, i es que abans en dèiem maletes no carteres ni motxilles, doncs com us deia, la maleta era de cartró; en una banda hi havia dibuixades unes flors vermelles de tiges llargues amb unes fulles molt petites, ara penso que una mica desproporcionades, però bé. A l’altra banda hi havia la caputxeta vermella amb el cistellet a la mà i darrera d’un arbre, s’hi podia veure al llop amagat. A la part superior, unes tanques de llautó i al mig, l’ansa. No anava poc contenta cap a l’’escola, jo! En arribar, la mestra em diu on m’he de seure i em dona una llibreta i un llapis. Jo no gosava a obrir boca, només mirava el que feia la estava asseguda al meu costat. Sento un cop a la taula de la mestra, totes callades, llapis preparat i a copiar allò que hi havia escrit a la pissarra. Pobra de mi, no sabia pas per on començar. Maria, treballa! Maria, vols treballar? Al segon crit d’atenció ja me’n vaig adonar que havia d’abaixar el cap i fer alguna cosa, així que no se m’acut res més que agafar la caixa dels Alpino, treure el color vermell i pintar-me les ungles. Maria, porta’m la llibreta! Maria, però si no has fet res! Maria, i aquestes ungles? El que em va fer aquella dona, em perseguirà tota la vida. No se li acut altra cosa que fer-me posar el dits junts cap amunt i pegar-me amb el regle. Em vaig quedar tant parada que no em va caure ni una llàgrima. Però la feina va ser per la meva mare, durant una bona temporada m’havien d’arrossegar per anar a l’escola.
Aquesta és la història de la Maria i la seva maleta de cartró.

Tot passegant.

Era divendres al migdia, feia un dia esplèndid i jo tornava cap a casa xino xano. A prop do'n visc hi ha tres escoles, això vol dir que a certes hores del dia hi han veritables estols de quitxalla pel carrer. Davant meu caminava un grupet de nens i nenes que parlaven molt divertits, com si fes molt temps que no s’haguessin vist. Anaven vestits, ells, amb jaqueta ampla, camisa ampla, pantalons amples, sabates grans i mig descordades, in fi, anaven molt moderns. Jo me’ls mirava encuriosida i aspectant, ja que tenia la sensació que d’un moment a l’altre, algun dels nois és quedaria amb el cul a l’aire. La seva manera de caminar ja era especial, obrien força les cames per mantenir els pantalons a la mida justa que marca la moda, això vol dir per sota de la meitat del cul, l’altra meitat queda tapada pels calçotets, això sí, si són de marca millor. I la traça que tenen per aguantar-los al seu lloc? Fixeu-vos-hi, sempre se’ls apujent amb una mà i els deixen en el lloc precís, és un gest que fan de manera mecànica, crec que ni se n’adonen. Les nenes porten la roba més ajustada, però pel darrera els pantalons també són baixos, s’ha d’ensenyar la “T” de tanga. I allí era jo, contemplant a aquells jovenets amb cara de "no sé si ho entenc", i pensant, "noia, no deu ser que t'estàs fent gran?"

El blat.

El blat té els seus orígens a l’antiga Mesopotàmia. Les evidències més antigues del seu conreu és troben a Síria, Jordània , Turquia i Iraq. Fa uns vuit mil·lennis que aquesta planta silvestre va patí una mutació, fent que el seu tamany augmentés considerablement, motiu per el qual la força del vent ja no la va poder arrancar de terra fàcilment i aquest fet va propicià que es conreés en petites parcel·les de terreny. Això va provocar una autèntica revolució agrícola. A la vegada van començar a domesticar les ovelles i les cabres, que fins a aleshores havien estat animals salvatges. Tot això va permetre la formació de petites comunitats. La agricultura i la ramaderia començaven a anar en augment i necessitaven una atenció continua el que va generà una consciència de temps i de les estacions.
La llavor del blat es va dur a Egipte per a ser conreada a la vall del Nil i d’allà estant, va passar a les civilitzacions gregues i romanes.
Els egipcis van descobrir el procés de la fermentació del pa, de llavors en sa no ha canviat pas massa. Per la seva elaboració s’utilitza el llevat, que no són res més que fongs microscopis unicel·lulars que fermenten els hidrats de carboni de la massa de farina i aigua.
La devesa grega del pa era Demeter, que vol dir “senyora”, la civilització llatina li va dir Ceres i d’aquí ve el nom de “cereal”. Els grecs tenien 72 formes diferents de pa i alguns els enriquien amb mel i nous. Els flequers eren considerats “gent molt important”.
El consum del blat i del pa va tenir molta importància a Roma. Aquest fet es confirma a la Bíblia ja que s'hi poden contar 40 vegades “blat”, 264 vegades “pa” i 17 vegades “pans”.
Els emperadors romans regalaven als seus súbdits blat i entrades per anar al circ, així els tenien distrets i no és posaven en política.
Els “patricis”, gent noble de l’època, es feien fer el pa en forma de flor de vuit pètals, uns només eren de farina blanca i altres amb fruit secs, i els remullaven en llet endolcida amb mel.
Menjar pa blanc era signe de prestigi, i el pa negre era considerat l’aliment de la gent humil.
La elaboració de la cervesa va començar, si fa o no fa, a la mateixa època que el pa, i el blat era molt comú en la seva elaboració, igual que el llúpol.
El pols de farina en suspensió és explosiu. Algunes de les pitjors tragèdies civils per explosions s’han donat en molins de farina.

Algunes dites populars:
-Abril mullat, de pa en ve carregat.
-Aigua de gener, omple botes i graner.
-Aigua de Sant Joan, no dona ni vi ni pa.
-Any gelat, any de blat.
-De l’aigua d’octubre i del sol de maig, neix el blat.
-Desembre nevat, bon any per el blat.
-Home de bé, és com blat de bona lluna.
-Qui rega al gener, posa blat al graner i palla al paller.
-Si per l’abril sens tronar, blat no et faltarà.

Aquesta dita no té a veure amb aquest tema en concret, però està molt ben pensada. Que us sembla?
-Anys, danys i desenganys, tornen als homes estranys.

Tanka. Segar i batre

Camps plens d'espigues

com mars de llum daurada,

omplen les planes

esquitxats de roselles

com petites rialles.

El sol se hi mira,

el segador espera

esmolant l'eina,

i les esveltes tijes

orgulloses s'enfilen.

L'agost s'apropa,

i la dalla afilada

ja no té espera.

Les garbelles als carros

i ha buidar-los a l'era.

És temps de batre,

de calor i de mosques.

Les segadores

amb grans barrets de palla

espigolen la terra.

Una cosa quotidiana?

Per a mi l'olor del pa acabat de fer és una de les coses més bones que hi pot haver. Deixa anar una flaire! Quan entro a la fleca i veig totes aquelles barres i barretes, pans rodons i llargaruts, de no sé quantes varietats, tots afilerats dins les panistres, m’entren els dubtes: sempre m’entren els dubtes de quin comprar, i no sé perquè si sempre acabo agafant la barreta més llarga i torrada que veig. Però el plaer total ja és quan pel carrer, acabo trencant la punta i menjant-me-la.

Quan era petita, la meva mare sempre em deia que el pa s’ha de tallar amb el ganivet, però com que ara ja sóc gran ...

Paraules per compartir

-Fer bondat.

-Un bocí o bé un bocinet.... Que bonica aquesta paraula, oi?

-Aixopluc, aixoplugar-nos.

-Escadusser... Aquest mitjó és ecadusser

Un vent esfereïdor

De matinada començaven arribar-me els sons ... d’allò que ja veiem a venir. Havia estat un dia molt rúfol, ple de núvols negres i amenaçadors que corrien d’una banda a l’altre esverats, com si no sabessin on anar. Aquella nit varem sopar molt de pressa i vam marxar cap al llit, com si d’aquesta manera poguéssim aturar allò que ens venia a sobre. Em van despertar unes rascades a la porta del darrera acompanyades d’uns gemecs llastimosos; era el pobre gos que amb les orelles moixes i la cua entre les potes em demanava aixopluc per una nit. Quan li vaig obrir la porta, va córre amagar-se sota el banc de fusta de la cuina. De cop i volta, aquells núvols panxuts del dia abans van decidir buidar tot allò que portaven, a sobre dels nostres caps. Quin aiguat! El soroll era ensordidor, semblava que caigués pedra i no aigua, va durar ben bé mitja hora i va parar de cop. Al cap d’una estona, petita, vaig adonar-me que a la casa, semblava que hi hagués música, desafinada, però música; el vent s’esmunyia per les escletxes xiuxiuejant i feia bategar els batents de les finestres cada vegada més fort. Jo, encuriosida, vaig enganxar el nas al vidre de la finestra i aguantant la respiració, escoltava tot aquell terrabastall que és produïa davant meu. Les branques dels arbres estaven desconsolades, embogides, anaven d’un cantó a l’altre com si demanessin ajuda; els gossos, emporugits, s’amagaven als llindars de les portes fets una bola i, amb les potes del davant és tapaven els morros. Les botges, que ves a saber d'on venien, rodolaven pels carrers totes cofoies, sabien que ningú sortiria a agafar-les per socarrimar els porcs el dia de la matança. Per acabar-ho d’adobar, només una bombeta anèmica il·luminava el carrer. De sobte, veig al gos que sortia corrents de la cuina i s’amagava darrera del sofà, pobre, es veu que va caure de la xemeneia un bocí d’estalzí negre, i ell que ja estava molt susceptible, va sortir cames ajudeu-me. De casa estant es podien sentir els crits d'angoixa d'algun animal presoner.

Una cosa menuda em fa badoquejar.

Són unes peces molt petites del meu cosidor, però també a la vegada les més divertides i, amb la seva agudesa m’ajuden moltes vegades; però no val a badar quan les tens als dits, a la més mínima distracció ja te l’han fet. Estic parlant de les agulles de cap de colors. Mira que ho són de boniques! Tenen un cos llarg, esvelt, eixerit i recte com un pal de paller, i a dalt de tot aquella boleta petita que pacientment, aguanta la premuda de tota mena de dits.

Badoquejo mirant el coixinet d’agulles de cap de colors. M’asserena l’esperit veure com tants colors poden conviure en un espai tant petit, em feien oblidar totes les punxades que m'han clavat, per les quals no se m’acut cap altre remei millor que rendir-me a la seva bellesa.

La lluna i la pruna.

Contes a la vora del foc.

Sabeu el conte de l’arbre orgullós? Diu que hi havia una vegada, molt lluny d’aquí- perquè en els contes tot passa molt lluny- un país on hi havia tot un seguit de muntanyes plenes, pleníssimes d’arbres i com es natural en un paratge tan bonic, també i vivien molts animals. Ni havia de peluts i de pelats, amb plomes i desplomats, eren uns animals molt feliços, els agradava molt anar saltant de branca en branca i alimentar-se dels petits insectes que hi trobaven i sempre buscaven un lloc estratègic per a poder-hi fer el seu niu. Però noi, hi havia un arbre que era un cas, la seva dèria només era la de voler ser més alt que ningú, més esvelt que ningú, més verd que ningú, més.... En fi, que volia destacà per sobre de tots, i clar, a un arbre així no li agradava pas tenir companyia animal, que si fan soroll quan mengen, que no puc descansar prou i m’arrugaré, que si no trobaran un altre lloc on anar? Renoi, que pesat! Deien els seus veïns, ja estaven cansats d‘escoltar tantes queixes així que van reunir-se les branques més llargues i van acordar fer una protesta ¿com? Doncs bellugant-se tots a la vegada, com si un fort vent els empenyes els uns contra els altres i fent molt soroll, vaja per els humans seria com fer una casserolada. Quin xivarri! Cada vegada s’anaven afegint més arbres a la cridòria, uns perquè sabien el que feien, altres per simpatia i uns quans perquè no tenien res més que fer. És clar, tot això va arribar fins a l’últim racó de la última muntanya, què, precisament era allí on vivia el savi Pivell. Era alt, d’un verd intens i feia unes pinyes com a cabassos, donava consells a qui els hi demanava i era tota una autoritat en aquells indrets. Quan es va assabentar del motiu de tot aquell enrenou, va bellugar la seva capçada molt fort, però que molt fort. Les pinyes, al xocar les unes amb les altres, feien tant soroll que semblava que tronés. Tot va quedar amb silenci semblava que el món s’hagués aturat, cap ocell va gosar volar, ni cap fulla s’ha bressolava als branquillons, res de res, tots estaven aspectants. Tot d’una es va escoltar un bram que, recorrent totes els muntanyes, preguntava on era aquell arbre del que tan en parlaven, l’hi van assenyalar, i amb aquella veu que només tenia el savi Pivell i que era de tots coneguda, va dir-li: noi las ben....d’ara en davant estaràs sol, ben sol, ningú s’aproparà a tu, ni les formigues et faran pessigolles, ni els ocells cantaran al teu brancatge, ni faran tampoc els nius perquè des d’ara mateix, les teves branques creixeran capa terra i mai més cap d’elles tornarà a mirar cap al cel.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat, vet aquí que aquest conte s’acabat.

Tots els contes.

Si jo pogués, si jo sabés on trobar-lo, regalaria el llibre on fossin escrits tots els contes del món. Sempre m’han agradat aquesta mena de relats. M’agrada que me n'expliquin, i em quedo badant amb la boca oberta. Quan es posen dins del personatge i comencen a fer cares, ganyotes i canvien la veu,¡Quin goig! Jo ja sé com acaben la majoria però, que més dona. També m’agrada molt explicar-los, però sobretot quan els llegeixes, sembla que tots aquells personatges prenguin vida. Els contes són petites històries fruit de la imaginació de persones que tenen l’ànima de nen.

Un altre fet insòlit?

- On aneu? Diguè la mare.
Anem a collir sabates, és temps d'anar ben abrigats i les del hort de l'oncle
Ton ja són madures.
Han agafat un color roig ens diuen ¡Veniu, agafeu-nos! Però com ens criden les sabates planes i les botes altes de taló, que són les més agoserades.

Però no tots els peus els van pas bé.

-Aquests peus no, que lletjos són, diuen les sabates en algunes ocasions.

-Però amb aquests m'hi quedarè, m'agraden!

Un fet insòlit.

Era un dia rúfol de principis d’hivern, però també era dia de mercat i els pagesos l’esperaven amb delít. Tots hi anaven amb les viandes del seu l’hort i al crit de, ¡Mira nena, tot és acabat de collir!, es treien uns centimets. L’oncle Roc, abrigat amb la samarra i amb la boina fins a les orelles, va agafar un cove sense cul, el va omplir de naps i cap allà se’n va anar. Quan va tornar cap a casa estava molt content, els havia venut tots. Amb els diners que va guanyà va comprar un carretó sense rodes i un sedàs sense forats.

La olor del brou.Un fet quotidià?

A mi el que m’agrada molt és la olor que fa el brou quan bull. L’olla farcida de carn, d’hortalisses, de cigrons i fent xup xup ben a poc a poc. La flaire que va deixant anar l’api se’m fica sota el nas i no veig l’hora de posar-hi el cullerot. ¡I aquell plat de sopa fumejant! No em digueu, això no té preu.

Els magraners.

Tex paralel a Coratgia.

1. Hi ha paratges que hem tenen el cor robat, però no són els següents:
- No són les albades sobre el mar.
- No m’atreuen gens els petits pobles de pescadors.
- No m’embadaleixo pas mirant a les dones mentre sargeixen les xarxes vora la mar .
2. No; el que m’agrada és més modest:
- El que més m’agrada són... els magranés.
- Per què? Per els seus colors i la petitesa de les seves fulles.
- Les seves flors són com brases de foc dins d’un petit bosc.
- Què trenca? Trenca la uniformitat del paisatge.
- Com? Sent diferent. Crec que és l’únic arbre fruiter que les seves flors tenen aquest color tant característic.
- Quina mena de vida té? A la primavera comencen a sortir-li uns petits nusos a les branques que, més endavant, és convertiran en fulles. Dels seus branquillons neixen les flors que, a mesura que es van fent grants, a la seva base va prenent vida el fruit. Primer és un cigró, després una nou i així va creixent, molt a poc a poc. A mesura que el fruit va madurant la flor es va afeblint, els pètals van perden la lluentor fins que es rendeixen del tot i cauen. A finals de novembre les fulles ja han canviat de color, ara prenen una tonalitat marró/ocre i s’han assecat, així que sense pressa, es van desprenent de les branques per cobrir el terra sec. L’arbre passa l’hivern nu, però per sota terra la vida continua.
-Per què s’és feta una planta? Per gaudir-ne de la seva ombra, dels seus fruits, dels seus colors, ....
1. L’home :
- Inventà els jardins
- Agrupà les plantes i els arbres per colors i tamanys.
- Podà branques i branquillons
- Empeltà per obtenir noves espècies
- Creà nous sistemes d’enjardinament
- Copià de la natura per a fer-ho diferent
- Donà un nou espai a les plantes.
4. Les plantes (verbs)
- Abonar
- Regar
- Podar
- Estimar
5. El magraner
- No compta ni els hiverns gèlids
- Ni el sol roent.
- Ni la pluja obstinada
6.És un miracle
- D’on vingué la llavor o el primer branquilló?
- Qui la portà fins a les nostres terres?
- Quines mans van ser les primeres en tenir cura d’ells?
-Quins adobs van nodrir-los?
- Com, incansablement, cada any ens regalen els seus fruits?

Conclusió de l’autora.
Les seves flors són com brases de foc dins d'un bosc.

Els pètals, que ja han perdut el seu color i les fulles ja seques, cauen rendits al peu de l'arbre per donar-li caliu. I és que per sota la vida continua.

*************************
-Magraner ve del llatí malum= poma i de granatum= que és abundant en grans.
-Procedeix del nord d’Àfrica i de l’Àsia occidental.
-És freqüent a Catalunya i també és un dels conreus fruiters més antics.
-Els jues creuen que es el símbol de la veritat, ja que afirmen que la magrana té 613 llavors el mateix nombre de manaments que la "torah".
-També simbolitza el poder, ja que el fruit obert té forma de corona. Per això els egipcis eren enterrats amb magranes i figuren en les representacions hebrees dels seus reis.

-Els babilonis creien que mastegan els seus grans abans de les batalles els feia invencibles.

-El suc de la magrana taca els teixits permanentment,i s'utilitza com a tint en les fàbriques de productes no sintètics.

Alzines

L'alzina és un arbre de capçada densa i de fulles perennes de color verd fosc per l'envers i piloses al revers, i poden arribar fins a vint metres d'alçada. Les fulles són molt dures per evitar l'execiva transpiració, i això li permet de viure als llocs més secs, com a la mediterrania.

Quan l'arbre és jove està cobert d'espines, però quan és adult només en queden a les branques més baixes.
L'escorça és de color verd grisos i, amb el temps, s'ha clivella tota quedant un tronc molt fosc. Té flors mascle i femella i floreixen al mes d'abril o maig. És un arbre del que s'aprofita tot. El fruit alimenta als animals, de la fusta en fan un carbó vegetal que és molt apreciat, i també degut a que la fusta d'alzina no és pudreix mai, té un munt d'utilitats.
L'escorça porta una gran quantitat de tanins i per això s'utilitza per assaonar el cuir. També, si junt amb les fulles i els aglans en fem una cocció, resulta un remei astringent i desinfectant per les ferides.
També hi ha la varietat d'alzina surera. L'escorça és grisenca i molt gruixuda, de la que s'estreu el suro. A la primera pelada se n'extreu el pelegrí, que no serveix per a res. Les pelades següents es realitzen cada dotze anys, aproximadament, i sempre de forma manual.
La vida de les sureres pot extendres fins a dos-cents cinquanta anys.

La lluna

La lluna la pruna
de cara rodona
al núvol s'amaga,
és ben juganera.

Vestida de dol
la lluna subtil,
cobreix el seu mal,
el tapa amb un vel.

Son pare la crida,
la lluna no escolta,
el sol pel darrera
a casa l'empenta.

Sa mare no ho vol
que corrri amb l'estel.
La lluna humil
es torna cabal.

Son pare l'agafa
l'hi renta la cara
¡ Espavila nena,
la feina t'espera!

I la penja al trespol.
Dels vaiexells, fanal,
pels amants, consol.
Ets la lluna d'abril.

Escolteu els rierols.

Us heu parat mai a escoltar com parlen els rierols? Jo sí. Sempre he pensat que com que no podran rivalitzar mai amb els gran rius, doncs han hagut d'espabilar-se solets i fer alguna cosa perquè la gent s'hi fixi . A la primavera és quan baixen més plens i l'aigua corre amb força acaronant l'herba que hi troba per la bora. Són herbes llargues i sense massa llustre perquè surten de l'hivern però, a poc a poc, van agafant força. A l'estiu es quan més m'agraden a mi. L'aigua ja no és tant abundosa perquè els pagesos l'agafen per a regar els conreus, la que queda és transparent, fresca, bona... i mentre va lliscan, fa rodolà les codines que hi ha en el seu llit i que entrepasseguen les unes amb les altres, contentes, rialleres... i és llavors quan parlen. Se'n riuen del sol que vol escalfar-les però no ho aconsegueix, de les nits fresques de lluna plena, contemplen les violetes que creixen al seu esguard, o bé parlen de les roselles, que esclaten a la punta d'una tija llarga i prima amb els seus quatre pètals de color vermell escarlata. També pot ser que riguin veient com es banyen les granotes i els caps grosso. Vés a saber. Però la tardó ja ho va canviant tot. Les flors ja s'assequen, l'herba s'engrogueix, els animalons ja no es banyen, ara xapotexen als tolls d'aigua enfangada que han quedat en el fons del rierols. Cada cop més se n'adonen que els dies es van escursant. I llavors arriba l'hivern. L'aigua llisca vergonyosament, quasi sense fer sorroll i com si no volguès destorbà ningú. Els dies de més fred queden coberts per una capa de glaç, però per sota, l'aigua no es detura, va seguint el seu camí.